El último día del resto de tu vida

El café ya no te sabe, tampoco hueles el perfume de mujer. Somática y órgano desgarrado. Irreconocible. Tratas de bloquear ese día porque ese día lo cambió absolutamente todo.

Estado de excepción: hombre enlatado y cabestro, inválido, sin piernas, brazos rotos, labios rotos, los pómulos y la vida. Ese día. Totalmente incapacitado. Miedo de ahora en adelante amigo;

vértigo al abismo insondable.

Te han mandado a casa después de un mes de convalecencia en el hospital. Te cura la mujer, fiel mujer consumida. Te acurruca y lava. Pero ya no hueles su perfume y no le haces el amor. Y el silencio se apodera de los dos ocupando cada centímetro de la habitación. Temes arruinarle el tiempo, temes que te intuya como un trozo de carne, temes mirarte al espejo y dar cuenta de que el hombre que eras ha dejado de existir. Temes. Y te niegas, y te afirmas y la miras pero ella ya no te mira. Sientes una rabia que no se contenta con esperar encerrada. Te muerdes la lengua y sangras. Le gritas y ella llora. Ahora te mira. Siempre, dice, Siempre.

Han pasado cinco años y todavía recuerdas aquella primera vez. La primera vez que le señalaste el orinal con la cabeza. ¿Para esto o para lo otro? te preguntó. Para lo otro, le dijiste, sin creértelo del todo. Todavía recuerdas cómo se acercó, delicada y tierna. Te bajó los pantalones y tú trataste de resistirte pero tu cuerpo no respondía. Fue entonces. Fue entonces cuando ocurrió el fenómeno de extrañamiento; transgrediste tu propio cuerpo y contemplaste la escena como tercero, desde bien arriba, amparado por la descorporeidad. Qué hombre, qué hombre tan lamentable y penoso. No sentiste pena por él, tampoco compasión. Aquel hombre que en su día levantó gigantes, que jugó a ser héroe. Ahora es perro y mendigo, despojo. Carroña, ¡Eres carroña!

A la mierda pensaste. A la mierda con mi virilidad y con mi imagen. Soltaste arsenal pestilente, negro. Era un excremento muy negro y compacto. Olía a muerto. Imaginad una habitación en la que la tensión se podría cortar, ya no con un cuchillo, con fibra incluso. Un hombre reventado hasta la saciedad, un hombre joven, tendrá cuarenta a lo sumo. Un hombre al que se le ha privado del tabú. Y su mujer. Su mujer tiene que limpiarle la mierda del culo, ahora, a estas alturas. ¿Hasta qué punto la confianza es flexible? ¿Cómo describir la imagen con palabras? ¿Regresión a la infancia perdida pero esta vez dolorosamente consciente? Mamá.

Amor. Este es el amor más puro.

"Un porte-étendard"

Certament, en Gomes estava en ple ús de la raó en la majoria de desenvolupaments del seu particular manual pràctic de metafísica quotidiana.

El seu caràcter excèntric i carismàtic no era més que una de les seves virtuts dantonianes que, com a citoyen defensor de la llibertat, havia desembocat al llibertinatge. Malgrat haver-li tocat viure en el s. XXI, la Bastilla l’havia afectat d’una manera clara, encara que tot sovint s’esforcés acarnissadament en dissimular-ho davant el públic amb un gran pragmatisme germànic.

De les moltes teories que havia desenvolupat amb anys d’eloqüent retòrica, recordo especialment la seva graciosa lluita per tal de demostrar que la guerra és l’art més racional de l'home, i que tot i així, hi cometem errors imperdonables. Com l’abanderat.
Ens entestem a anar a la guerra amb algú que onegi permanentment la bandera i malgrat la distància dels bàndols, l'abanderat serà el blanc –objectivament parlant – més fàcil d’abatre. I malgrat això, sempre hi haurà qui el substitueixi. 

-          .... En efecte, company. L’abanderat n’és l’exemple. No hi ha prou en dur la bandera brodada en el pit, prop del cor del patriota, no! S’ha d’enlairar amb força i onejar-la amb bravura perquè tothom, fins i tot l’enemic sàpiga qui som, d’on venim. I el més còmic, on estem. Com et dic, l’abanderat és l’exemple, encara que Delacroix ho pinti amb la tricolora llibertat! No estem tan lluny d'allò: "Una bandera ens agermana".

-       Així, l'abanderat és pell, encara que lluiti amb amor per la llibertat?

-          Tu ho has dit, amb amor lluitarà... però no és l’amor la guerra més lliure que hi ha?

Mitja setmana

Va agafar el 59, però de fet, mai anava amb bus.

Només hi anava si volia veure la ciutat a ritme de zoòtrop. El darrer cop, va ser un dissabte al matí.

No se’n va ni adonar, que ja estava al Mercat del Ninot, i al obrir-se les portes, una carretada de gent li prengué més dos pams i mig d’espai, d’aquell que en diuen “vital”. Malestar humà amb el qual conviuria fins a la desembocadura de la plaça Maria Cristina.

Va fer ben bé 65 passos, i parà dos segons per a cordar-se la jaqueta i així resguardar-se del vent de mig vespre de la Diagonal. Dirigí la mirada a l'altre cantó, on a la distància s'entreveia ja la Facultat de Dret. Llavors li va venir una imatge de com i quan assajava per quan havia d’explicar alguns dels perquès de la justicia.

Encara tenia un parell de condicions d’aquell cap de setmana, i en concret, una foto d’entre mil al mig d’una carpeta dels seus ulls de cal·lidoscopi amb llum del matí.

La darrera parada però, la va fer un tros més enllà, just al mateix lloc on s’havia presentat per sorpresa un dia de pluja. Com llavors, un altre dia d'entre setmana.

Els seus auriculars, que no havien deixat de sonar en tota l’estona, li xiuxiuejaren “s’enlaira”, i va recordar el dia en que va ser fonament d’algunes torres que allà s’hi aixecaren, sota una mirada còmplice, però de reüll. 

Algunos hombres buenos

Algunos hombres buenos

Muerte al marino y al cazarrecompensas. Muerte al detective y al mago del saxofón. Que sucumban todos bajo el elixir naranja; cuatro hielos en la copa y unas fichas, por favor. Suena música en la sala. Las notas viajan desde la habitación. Que la sangre tiña de ámbar las amarillentas paredes de este salón. No mires Dean, no mires; tu hora llegará. Deja en paz el cigarrillo, que raro es que no se haya consumido tras seis años fumando sin parar. Cuantas cosas no habrás visto por no querernos mirar. Cuantas Helenas lejos de Troya, que nunca debieron zarpar, habrán sido registradas en esa puta máquina de fotografiar. Horror me da pensar en revelarte las entrañas. Pavor lo que la película me podría mostrar. Tú, que me has visto cruzar el umbral con Dios y sacar al Diablo en bragas. También tenderle la mano. Yo con él, y él conmigo, abrazados como hermanos. Y besar a ninfas y seres monstruosos, que no siempre supe distinguir. Que muchas veces erré; que otras tantas me quedan por sufrir. Y las sufriré. Que vengan. ¡A mí! ¡Atacad, bestias de la madrugada! ¡Tratad ahora, que soy más fuerte, de arrancarme las entrañas! Haced que os gane y pierda en una noche y amanezca mañana con resaca. Si es que puedo amanecer. Si me dejan los obreros, que almuerzan sobre París, dormir sacando un pie. Las sábanas se resisten a hipotecarme la muerte, no hay otra compañía, sólo once tipos duros colgados de una viga. Sólo uno me mira. Sólo él me comprende. Él, que a diferencia del resto no come, ni ríe; bebe. Sólo él, allí arriba, me entiende. Y yo a ti. Y si la madrugada empezó queriendo saltar y tú ofreciéndome un trago, termino siendo yo quien nos salva del abismo a ambos. Que mañana será mejor, nos digo. Unámonos al resto de bastardos. A los que aman y son amados. “Mira que pedazo de tarta Mike” “Las empanadillas de Betty son las mejores, Jim” “¿Queréis unas magdalenas chicos? ¡La pequeña Mary está aprendiendo a cocinar!” “Hay que joderse – me dice- quién me mandaría subirme tan alto con esta panda de capullos. Oye, chico, se bueno y pásame un pitillo.” ¿Cómo se lo voy a negar?. Cómo negarme a mi mismo una bocanada de asfixia. Algo con que paliar tanta sodomía cerebral. Tanta sangría intestinal. Tanta ganas de follar y de matar. Humo, hazme temblar. Asesina el impulso homicida que nos lleva a pasear, por el óxido de cuchilla que no usé jamás para afeitar. 

El tercer origen

· "La vida se creó a través de la luz y el agua"

Un profeta anònim.


Em va sortir d'un mal de cap. Quan pensava que l'havia perdut, després de molt buscar-lo, em va esclatar per la meitat, i de dins de la cafetera de l'enteniment, la de la cornucòpia isabelina monumental - d'altra banda, l'única que tinc- en sortí per fi la Raó.

Amb l'escafandrera, ja hi havia coincidit en un parell d'ocasions. El que no sabia és que avui arribaria tan tard. El darrer cop, havia acabat tant cremada, que va haver de sortir de dins de les cendres. Pobra noia. Llavors, algun espavilat li va posar el malaurat i desencertat nom de Fènix.
Pols som, i en pols ens convertim, aquesta és la darrera de les lletanies que d'aleshores ençà tenia preparades per a la ocasió, però ella va aixafar-me els plans, en irrompre en escena d'una manera tan peculiar com impertinent.

El mal de cap continuava amb contundència, i és que no és per desmerèixer, atès que la cafetera ja estava fins als nassos de bullir, i va decidir sorprendre acabant amb un minuet de Boccherini, que de poc serví per ensucrar la vetllada amb la senyora de l'escafandra. S'intensificava la llum de les estrelles, amigues del Sol, mentre escoltàvem el quintet de corda, contractat a través d'un anunci a les pàgines grogues.
I se'n va anar.

De totes maneres, per al final d'allò, cosa que no puc qualificar d'altra manera que d'agonia, tenia reservat un as a la màniga. Per poc que em cicatritzi, faré el cop de cap definitiu i em tiraré de la moto. Fa un parell de mesos que tinc ullat un xalet a Matrix, perquè està vist que per passar-hi tota la setmana val més que ho faci ben fet i m'hi instal·li definitivament d'una vegada per totes.
L'esperaré, desitjant que, almenys, per a la propera es prepari quelcom de Haendel, que pel cafè sempre es posa més bé que l'enfarfegós sucre italià.

Caos ordenat.

Era senzillesa en la seva forma més complexa. 

Era com un complot contra els seus ideals, una al·lenada d'aire fresc en el moment que menys necessitat tenia d'oxigen. La seva vida ja per si sola era una contradicció: no content amb la felicitat, buscava ser infeliç en un constant gir del seu ànim. Ni el Dr. Jekyll era capaç de simular tal canvi brusc de la mateixa paranoia. Ni al senyor Hyde li provocava tal angoixa treure els impulsos a passejar pel caos del seu propi cosmos. La sinuositat del seu lliure albir el feia témer per la confiança i confiar en la por com si de la seva única arma per assolir la pau interior es tractés, però en aquell mateix punt del seu shock conceptual, usurpava el paper d'un trist clown de circ al mig d'una obra de Shakespeare, mentre tamborinava a la seva ment una balalaika russsa. Era un conjunt de lletres aleatòries en un paper reciclat, un gargot desdibuixat sobre l'urinari de Duchamp; era el ying i el yang, una bojeria molt sensata. Un cop de taló que esperonava aquell tros d'ase, que sense adonar-se del què realment era o deixava de ser, seguia respirant aquell aroma celestial que el faria gaudir a l'infern, mentre seguia caient dins aquells ulls que només deixàven que volés més enllà de les retines.

Només era complexitat en la seva forma més senzilla.

Pel camí de Swann

"Que em tradueixi el testimoni del seu contemporani, del seu inseparable company el sabor, i que m'ensenyi de quina circumstància particular i de quina època del passat es tracta. Arribarà fins a la superfície de la meva consciència clara aquest record, aquest instant antic que l'atracció d'un instant idèntic ha anat a sol · licitar tan lluny, a commoure i alçar en el fons del meu ésser? "

Magdalenes.
A la vella gramola del seu avi sonàven “Les dames de Cadiz”, però ell només era capaç d'escoltar una sola cosa: Magdalenes. Sentia l'olor a fusta i a licor provinent de la prominent cassola de la seva pipa, però només era capaç de recordar les putes malhumorades Magdalenes. Era incapaç, tot i tenir el paladar sota els efectes de la nicotina, de saborejar res que no fos el trist record d'aquella magdalena; dolça, suau, senzilla i perenne. Ho havia intentat amb croissants, napolitanes, i fins i tot amb brioixos de pastisseria industrial; Pobre infeliç. La seva visió ofuscada no li permetia tot i veure la tempesta per la finestra, pensar en res millor que una simple magdalena, que li ennuvolava el pensament d'una boira espessa com la llevadura i que el feia empal·lidir com una bona baixada de sucre. Tant de bo Proust hagués descobert aquella magdalena.