Foc al cos

Era l’últim que encenia.

El primer sabor de llavis li impregnava les entranyes d’una nicotina capaç d’enganxar al més abstemi, mentre els graus ascendien de forma vertiginosa al so de la banda sonora de tantes pel·lícules robades. Es deixà portar, tant pel fum com per la llum de tantes cigarretes trepitjades o esclafades dins el puny; amb la trista mirada d’un nen perdut dins la saliva, sota el cos d’una simple i crua fumada que a cada besada amarguejava. Consumí com la pólvora cada bes d’aquella dama, enganxat al quitrà que contaminava el seu mar de dubtes; amb les mans plenes de sutge, amb la tendresa astuta d’aquella mentida tant eixuta.

Les aspiracions frustrades donàven aire al curs d’aquella mala conjunció, tan nociva com fugissera, però ni un sol plor el feu baixar de to; no hi hagué ni un  riure dins la pedra. El gas s’havia esfumat, però el flamigell encara ardent desafiava en tot moment aquell desgast de la seva ànima. Res va impedir que seguís, com ningú impedeix que un llamp caigui sobre un arbre. Ell continuà fent-li l’amor. De fora cap a dins, de l’interior a l’exterior, del seu cor a l’altre cor, de la seva vida fins la mort.

El rastre de la passió el dugué al clímax. Fou un destí fortuït, però a la vegada inevitable. L’alè sota l’orella li feu entendre que havia sigut la millor ingesta de nicotina de la història, convertint-lo en un esclau de la vella Virginia. Respirava el seu alè i olorava fins l’últim instant aquell moment de tendresa.

Fins que es cremà el llavi.

L’últim petó robat li feu tastar el gust del filtre, que s’empassà al mateix temps que el seu orgull, amb una inhal·lació desesperada que feu esborrar amb foc les lletres del nom de la seva estimada. L’agafà entre dos dits i la deixà marxar, mentre esclafava ufanós la burilla sota la sola. I entengué per fi que era el moment de deixar la droga.
-Mai més. – es digué.

I es va perdre dins la boira.

Divendres o "Necessitat imperant d'aire"

N2. Els divendres comencen amb un altre ritme. La Capital està il·luminada d’una altra manera amb els primers rajos de sol. Travessen de punta a punta tot el rebedor, i es filtren per cada una de les les escletxes de la casa.

Llum, el color és llum. I un ventall de colors de saleta d’estar reboten cap a mil direccions. S’aixeca la pols de sobre la tauleta, i guspireja en mil partícules dançant a l’aire.

Sembla que per la Marina passi un cotxe menys que ahir, però la seva absència es fa notar de manera evident. La resta, circula amb més soltura, i fins i tot, la pausa verda del semàfor és més agradable pels vianants.

O2. Darrera la porta hi ha una maleta, plena del dia a dia. Del més personal, que em guarda del que encara ho és més. A dins però, en una part superior, n’hi ha un parell que fan olor a dijous, i un lleuger toc de diumenge dissimulat.

“Teràpia de shock”, que s’afronta - depèn de la temporada - com es vol, o senzillament com es pot. S’ha de matar l’estona per arribar al migdia, perquè els divendres tenen un altre ritme.

Hi ha d’altres coses que comencen amb un altre tempo. Per això, experimentant a d’altres compasos, he posat una mica de química a una reacció inexplicable, plena de màgia. Ara, també fa olor a dijous, però ella diu que només està compost d’oxigen i nitrogen.

Bestia de Bardo

Bestia de Bardo.

Frágiles e inquebrantables, convulsos y fugaces. Arrebatadores astros de la noche. Y de la tarde. Y despuntar de sol de la mañana. Luz cautiva. Destellos en la oscuridad de la esencia primitiva. Yesca contra pedernal. Fuego. Pasión. Deseo. Entrega. Prisionero de tus brazos, adorador de tus piernas. Olor a fresa. A piel. A vaivén de vientre ondulante y caprichoso. Arcilla moldeada por cada caricia mía, por cada roce del pasado en el que prefiero no pensar. Artesano que forma y desfigura la carne que conforma tu ser. Cálido aliento al cobijo de mi oído, al que no le hace falta escuchar, que hoy se dedica sentir. Que ahora solo puede amar. Y ser amado. Y sentirse arropado por tu pelo y por tu mano. Falanges que recorren mi cuerpo. Que se aferran a una espalda que apenas cubre tu ser, segura de estar segura, entre unos hombros capaces de sostener el cielo mientras vivas bajo él. Y en la asfixia de mi pierna entre tus muslos, de mi cara en tu pecho, de tu boca en mi cuello; y tu nariz. Ahogada por el olor de la vida entre mis ojos. Y es la vida la que exige entonces detenerse, y se detiene, y te obliga a mirar de frente y no hacia otro lado. Y cae el frenesí. Pierdes la locura tratando de orientarte entre mis pecas y lunares; yo naufragio en cada pliegue que conforma tu mirada. La que yo te devuelvo y tu me das. Tallada día tras día a base de felicidad. De hacerte sonreír. Y llorar. Lagrimas que yo he besado. Pestañas y lagrimal. Y fuera hace frío. Y el mundo muere. Y la ciudad se hace con todas las almas callejeras que no encuentran cobijo y se arrastran, solitarias en busca de lo que tu y yo compartimos. Murió la excitación a manos de la ternura. Del no quererte aquí y ahora, o no solo; también mañana y dentro de media hora. Y de besarte la espalda al terminar. No quiero poseerte sino ser bestia de Bardo. Bestia al fin y al cabo. Penetrar en tus entrañas ya no buscando el placer propio, el egoísta. El que mata lo puro, el que asesina lo bello del sexo de entre tus muslos. Conciencia secreta, silencio no pactado. Te amo, como te amo, por ser esta la menor de las distancias que me separan de ti. Que jamás fuiste más tú que cuando yaciste conmigo. Que yo jamás fui mejor que al compartir esto contigo.

Con los pies mojados no se puede amar

Con los pies mojados no se puede amar.

Te lanzas a la carrera por la desfigurada ciudad que creías conocer y ya no reconoces. Te lamentas de lo que el tiempo y la falta de dinero le han robado, dejándote huérfano de padre y madre, de hogar, de cobijo. De trazos de luz que iluminaban el mundo, y la vida. Y la sala. Y tu butaca. Y los cientos de huecos vacíos que no te hacen sentir solo sino en paz. Del calor de una colilla acurrucado en un sofá. Del cuero rojo y el café caliente. De las páginas de viejo, de amarillo. De tinta mezclada con cenizas, de trago largo y amargo. Y de la arena. Del frío del amanecer con bruma. Del cuerpo de mujer que tienta, y te arrastra y te lleva a zambullirte en aguas desnudas, que saben a sal y sexo. Y a promesas que no comprometen a nada. A la deriva de su cuerpo y el mío, que no se conocen y sin embrago se atraen; inevitablemente. Y pasa el engaño, el abandono y el odio. Y la bilis se la llevan las olas y yo duermo al sol de invierno oyendo un mar que no puedo ver.  Imagino que por cada vez que sangré bajo la carne hay un claro corte a flor de piel. Una herida supurante junto a una vieja cicatriz. Una estrella de hierro y pólvora con orificio de entrada y sin salida. Un cañonazo que se llevó tu brazo. Una esquirla que te dejó cojo. Un tajo que te dejó tuerto. Y el amasijo de carne y huesos son ya pieza de museo de artillería. Que es en este viejo tronco donde se han probado todas las armas del mundo. Y las sobreviví. Temblando. El sol se pone y no olvidemos que es invierno. O quizás Otoño. Por eso huele a castañas. También a marrón, a negro y amarillo. A tabaco de pipa. A sombrero de ala ancha y abrigo largo, que te hace desaparecer entre los conocidos anónimos. Gracias por no saludar. Por ese dese usted los buenos días y la sonrisa al otro lado de la barra del bar. Alcohol. Vino o cerveza, que decidan ellos. Los Inmortales. Los lánguidos cuerpos de los hombres excéntricamente bohemios, prematuramente jóvenes, desquiciantemente bellos, hermosamente inconscientes, sutilmente ilustres, despiadadamente tiernos, incombustiblemente ebrios, mortalmente fieles. Y canallas. Eternamente enamorados como yo. Conocedores del juego. Partidarios de la vida pese a todo lo demás. Incluso cuando el “demás” no es poco. Valientes hideputas amados como hermanos. Con ellos bebo, fumo y pierdo la razón. Y la lógica y el sinsentido y le abro el grifo al corazón. Y la boca me sabe a cobre. A óxido. A un tinto que no siempre sale bueno y a cenicero colectivo. Y como ya no hay sol, solo frío y sombras sobre negro y gris, me quedo. Renuncio al cuerpo y me hago un ovillo en una esquina del sofá con restos de mozzarella y un fuerte olor a ebrio. Que me acune el humo del templo de los santos cabrones y me permita hoy no soñar. Que me despierte mañana el calor filtrado de persiana y al sabor a desayuno sin preparar. 

Instantània de pla general

A la cara rodona de bona vida, adornada a partir de consells sense el més mínim criteri estilístic d’algun fòrum de la xarxa, li ha sortit una cana.

Tan jove i tan prematura, com la pitjor de les al·lopèsies que poden passar-li factura a la melena al vent dels indomables.

Davant del mirall, i amb la navajeta als dits, repassa una i altra vegada el contorn de la patilla esquerra, rascant amb curositat el mig centímetre que dissimula la orella de la patilla. Personal. Un toc personal, que entreveu que la barba porta poc més de 4 dies.

Encara fa molta, moltíssima calor i és per això que dorm amb calça curta, i només una part de la vànua és el que li resguarda el tors per tal d'evitar les inevitablement matineres estossegades a diari, sigui on sigui i vagi on hagi d'anar.

I la cana, no ho ha dit, però el cert és que vol deixar de fumar, perquè només amb la vànua no evita les estossegades matineres, i amb això no en té prou. Li ho han recomanat.

Més de mil consells que només porten una sola conseqüència: arribar sempre el darrer dels micos que han quedat en una cita. I aquest any, no sé per què, tenim cites a diari. Les nostres respectives cases s’han convertit en hotels, i les llunes les veiem pels retrovisors de cotxes aparcats sota un abric d’estels d’estiu.

Dues monedes amb una mateixa cara. L’una creu, i l’altre creu. L’últim revolt que custodia la Nena, s’ha vestit del mateix blanc que ella, i segurament, espera que hi derrapi per deixar-hi les rodes marcades. Potser algú hi posarà flors, i potser algú hi recordarà les llunes, a través d’un retrovisor. 

La pitjor cagada de la seva vida

En tenia els ous pelats. Mentre sostenia amb el puny els seus pensaments, s’acariciava l’escrot amb delicadesa i s’eixugava les gotes d’aigua que li regalimàven. Feia estona que havia evacuat les seves últimes esperances; les seves mancances, també. Però ni això ni el formigueig de la seva posició impedien que la seva flagrant figura apel·lés al pensador de Rodin. Sabia que portava prou estona allà dins com per haver tingut temps d’escriure mitja novel·la, però en tenia prou amb cargolar-se un pèl entre dos dits i observar desafiadorament el “magazine” de feia tres mesos xop i abandonat al terra. Va sentir un calfred. De l’ensurt va estar a punt de caure dins la seva pròpia merda, però tenia sort, tanta que va adonar-se que la revista que tenia davant dels nassos tenia un anunci de feina ideal per a ell:

“ES BUSCA GANDUL” Empresa especialitzada en no fer res busca mandrós per dirigir i vigilar que ningú treballi. 4 hores remunerades a la setmana amb possibilitat de treballar-ne només la meitat i des de casa. Interessats abstindre’s. Apàtics si us plau truquin quan puguin, no hi ha pressa.

 Era una collonada. Tenia intenció d’aixecar-se de la tassa i llençar aquell maleït paperot que tant li tocava els pebrots, però francament, només amb l’intenció a ningú se li aixeca ni tan sols el citrot. No volia ser destronat, i no pas perquè hi estigués molt còmode, però només de pensar en tot el que implicava moure el cul del vàter li venia caguera. Va optar per perseguir una mosca amb la mirada, però quan aquesta va depositar-se sobre els seus millors amics, va adonar-se que feia estona que no notava la preséncia de les seves cames. Va espantar l’insecte i es va rascar un ou. Després l’altre. Després res. Fins que va moure el dit gros del peu esquerre cap a la pàgina mutil·lada per l’aigua amb la il·lusió de trobar algun anunci amb una tia en pilotes, o com a mínim amb la roba suficient per no haver d’exercitar la imaginació. Però no tenia tanta sensibilitat al peu com per passar pàgina, així que va decidir que seria millor deixar les coses com estaven, no fos cas que se li despertéssin les cames. L’endemà el van trobar amb el cul enfonsat dins la tassa. Amb l’aigua solcant les arrugues del seu escrot encongit per la remor de la mort, ofegat enmig del que es podia dir que era la pitjor cagada de la seva vida.

Macbeth regresa a Roma

A su designio avanza como espectro. 

No veía principios, medios o finales. No era tanto el miedo, no sentía miedo, no sentía, absolutamente. Nada. Sus inertes sentimientos se mezclaban entre graves y agudos. Eco de un pasado impronunciable, dejándose arrastrar por la mediocridad de lo cotidiano. Desarmado por la insipidez movida entre sombras, que, irónicamente, resultaban más estremecedoras en horas de luz. 

Hasta que el sueño, llegaba. 

El escarnio silencioso ante el reflejo al levantarse. Untar con pasta dentífrica el cepillo, todo un reto. Sabor a menta que producía el resurgir matutino de la tan esperada soledad. 

Fue en una noche de un martes ya entrado el mes de mayo, del mil nueve noventa y uno, cuando recordó, antes de caer rendido, ante la espera de aquella muerte placentera que nos llega a todos al meternos en el sobre, lo que le dijo su padre al cumplir trece años. 

-¿Sabes para qué sirven los ríos?

-Para nadar, papá.

-Sí hijo, para nadar. Pero sobre todo, los ríos son un canal. Permiten transportar... qué se yo, medicamentos, así como, cargamentos de pasta dentífrica, tomates, melones, hasta casas enteras. ¿Me entendés?, todo lo que puedas imaginar. 

-Ya veo.

-Viste, a lo que iba... Que los ríos son un canal...

El viejo, agarrándolo con firmeza por el hombro le invitó a pensar, a armarse de una madurez inmadura, primaveral, fresca. Los ojos, pozos de sabiduría eterna, buscaban amarre en los del niño. Pero en los años posteriores a aquél encuentro, fueron las irregularidades, el vivir desmesurado, la plata fácil y las ansias de coger, las que mandarían al pibe a cagarla. 

-¿Y?

- Y que, cuando estés enojado con el mundo, cuando tu sombra te de la espalda, o quieras botar todo con la zurda, acércate a la orilla y expulsa tus miedos, tus tristezas, las riñas con la mina, y verás, tan pronto como las corrientes no paran nunca, que la tranquilidad y el desapego de las pasiones sustituyen todos tus males.