Foc al cos

Era l’últim que encenia.

El primer sabor de llavis li impregnava les entranyes d’una nicotina capaç d’enganxar al més abstemi, mentre els graus ascendien de forma vertiginosa al so de la banda sonora de tantes pel·lícules robades. Es deixà portar, tant pel fum com per la llum de tantes cigarretes trepitjades o esclafades dins el puny; amb la trista mirada d’un nen perdut dins la saliva, sota el cos d’una simple i crua fumada que a cada besada amarguejava. Consumí com la pólvora cada bes d’aquella dama, enganxat al quitrà que contaminava el seu mar de dubtes; amb les mans plenes de sutge, amb la tendresa astuta d’aquella mentida tant eixuta.

Les aspiracions frustrades donàven aire al curs d’aquella mala conjunció, tan nociva com fugissera, però ni un sol plor el feu baixar de to; no hi hagué ni un  riure dins la pedra. El gas s’havia esfumat, però el flamigell encara ardent desafiava en tot moment aquell desgast de la seva ànima. Res va impedir que seguís, com ningú impedeix que un llamp caigui sobre un arbre. Ell continuà fent-li l’amor. De fora cap a dins, de l’interior a l’exterior, del seu cor a l’altre cor, de la seva vida fins la mort.

El rastre de la passió el dugué al clímax. Fou un destí fortuït, però a la vegada inevitable. L’alè sota l’orella li feu entendre que havia sigut la millor ingesta de nicotina de la història, convertint-lo en un esclau de la vella Virginia. Respirava el seu alè i olorava fins l’últim instant aquell moment de tendresa.

Fins que es cremà el llavi.

L’últim petó robat li feu tastar el gust del filtre, que s’empassà al mateix temps que el seu orgull, amb una inhal·lació desesperada que feu esborrar amb foc les lletres del nom de la seva estimada. L’agafà entre dos dits i la deixà marxar, mentre esclafava ufanós la burilla sota la sola. I entengué per fi que era el moment de deixar la droga.
-Mai més. – es digué.

I es va perdre dins la boira.