Divendres o "Necessitat imperant d'aire"

N2. Els divendres comencen amb un altre ritme. La Capital està il·luminada d’una altra manera amb els primers rajos de sol. Travessen de punta a punta tot el rebedor, i es filtren per cada una de les les escletxes de la casa.

Llum, el color és llum. I un ventall de colors de saleta d’estar reboten cap a mil direccions. S’aixeca la pols de sobre la tauleta, i guspireja en mil partícules dançant a l’aire.

Sembla que per la Marina passi un cotxe menys que ahir, però la seva absència es fa notar de manera evident. La resta, circula amb més soltura, i fins i tot, la pausa verda del semàfor és més agradable pels vianants.

O2. Darrera la porta hi ha una maleta, plena del dia a dia. Del més personal, que em guarda del que encara ho és més. A dins però, en una part superior, n’hi ha un parell que fan olor a dijous, i un lleuger toc de diumenge dissimulat.

“Teràpia de shock”, que s’afronta - depèn de la temporada - com es vol, o senzillament com es pot. S’ha de matar l’estona per arribar al migdia, perquè els divendres tenen un altre ritme.

Hi ha d’altres coses que comencen amb un altre tempo. Per això, experimentant a d’altres compasos, he posat una mica de química a una reacció inexplicable, plena de màgia. Ara, també fa olor a dijous, però ella diu que només està compost d’oxigen i nitrogen.

Bestia de Bardo

Bestia de Bardo.

Frágiles e inquebrantables, convulsos y fugaces. Arrebatadores astros de la noche. Y de la tarde. Y despuntar de sol de la mañana. Luz cautiva. Destellos en la oscuridad de la esencia primitiva. Yesca contra pedernal. Fuego. Pasión. Deseo. Entrega. Prisionero de tus brazos, adorador de tus piernas. Olor a fresa. A piel. A vaivén de vientre ondulante y caprichoso. Arcilla moldeada por cada caricia mía, por cada roce del pasado en el que prefiero no pensar. Artesano que forma y desfigura la carne que conforma tu ser. Cálido aliento al cobijo de mi oído, al que no le hace falta escuchar, que hoy se dedica sentir. Que ahora solo puede amar. Y ser amado. Y sentirse arropado por tu pelo y por tu mano. Falanges que recorren mi cuerpo. Que se aferran a una espalda que apenas cubre tu ser, segura de estar segura, entre unos hombros capaces de sostener el cielo mientras vivas bajo él. Y en la asfixia de mi pierna entre tus muslos, de mi cara en tu pecho, de tu boca en mi cuello; y tu nariz. Ahogada por el olor de la vida entre mis ojos. Y es la vida la que exige entonces detenerse, y se detiene, y te obliga a mirar de frente y no hacia otro lado. Y cae el frenesí. Pierdes la locura tratando de orientarte entre mis pecas y lunares; yo naufragio en cada pliegue que conforma tu mirada. La que yo te devuelvo y tu me das. Tallada día tras día a base de felicidad. De hacerte sonreír. Y llorar. Lagrimas que yo he besado. Pestañas y lagrimal. Y fuera hace frío. Y el mundo muere. Y la ciudad se hace con todas las almas callejeras que no encuentran cobijo y se arrastran, solitarias en busca de lo que tu y yo compartimos. Murió la excitación a manos de la ternura. Del no quererte aquí y ahora, o no solo; también mañana y dentro de media hora. Y de besarte la espalda al terminar. No quiero poseerte sino ser bestia de Bardo. Bestia al fin y al cabo. Penetrar en tus entrañas ya no buscando el placer propio, el egoísta. El que mata lo puro, el que asesina lo bello del sexo de entre tus muslos. Conciencia secreta, silencio no pactado. Te amo, como te amo, por ser esta la menor de las distancias que me separan de ti. Que jamás fuiste más tú que cuando yaciste conmigo. Que yo jamás fui mejor que al compartir esto contigo.

Con los pies mojados no se puede amar

Con los pies mojados no se puede amar.

Te lanzas a la carrera por la desfigurada ciudad que creías conocer y ya no reconoces. Te lamentas de lo que el tiempo y la falta de dinero le han robado, dejándote huérfano de padre y madre, de hogar, de cobijo. De trazos de luz que iluminaban el mundo, y la vida. Y la sala. Y tu butaca. Y los cientos de huecos vacíos que no te hacen sentir solo sino en paz. Del calor de una colilla acurrucado en un sofá. Del cuero rojo y el café caliente. De las páginas de viejo, de amarillo. De tinta mezclada con cenizas, de trago largo y amargo. Y de la arena. Del frío del amanecer con bruma. Del cuerpo de mujer que tienta, y te arrastra y te lleva a zambullirte en aguas desnudas, que saben a sal y sexo. Y a promesas que no comprometen a nada. A la deriva de su cuerpo y el mío, que no se conocen y sin embrago se atraen; inevitablemente. Y pasa el engaño, el abandono y el odio. Y la bilis se la llevan las olas y yo duermo al sol de invierno oyendo un mar que no puedo ver.  Imagino que por cada vez que sangré bajo la carne hay un claro corte a flor de piel. Una herida supurante junto a una vieja cicatriz. Una estrella de hierro y pólvora con orificio de entrada y sin salida. Un cañonazo que se llevó tu brazo. Una esquirla que te dejó cojo. Un tajo que te dejó tuerto. Y el amasijo de carne y huesos son ya pieza de museo de artillería. Que es en este viejo tronco donde se han probado todas las armas del mundo. Y las sobreviví. Temblando. El sol se pone y no olvidemos que es invierno. O quizás Otoño. Por eso huele a castañas. También a marrón, a negro y amarillo. A tabaco de pipa. A sombrero de ala ancha y abrigo largo, que te hace desaparecer entre los conocidos anónimos. Gracias por no saludar. Por ese dese usted los buenos días y la sonrisa al otro lado de la barra del bar. Alcohol. Vino o cerveza, que decidan ellos. Los Inmortales. Los lánguidos cuerpos de los hombres excéntricamente bohemios, prematuramente jóvenes, desquiciantemente bellos, hermosamente inconscientes, sutilmente ilustres, despiadadamente tiernos, incombustiblemente ebrios, mortalmente fieles. Y canallas. Eternamente enamorados como yo. Conocedores del juego. Partidarios de la vida pese a todo lo demás. Incluso cuando el “demás” no es poco. Valientes hideputas amados como hermanos. Con ellos bebo, fumo y pierdo la razón. Y la lógica y el sinsentido y le abro el grifo al corazón. Y la boca me sabe a cobre. A óxido. A un tinto que no siempre sale bueno y a cenicero colectivo. Y como ya no hay sol, solo frío y sombras sobre negro y gris, me quedo. Renuncio al cuerpo y me hago un ovillo en una esquina del sofá con restos de mozzarella y un fuerte olor a ebrio. Que me acune el humo del templo de los santos cabrones y me permita hoy no soñar. Que me despierte mañana el calor filtrado de persiana y al sabor a desayuno sin preparar. 

Instantània de pla general

A la cara rodona de bona vida, adornada a partir de consells sense el més mínim criteri estilístic d’algun fòrum de la xarxa, li ha sortit una cana.

Tan jove i tan prematura, com la pitjor de les al·lopèsies que poden passar-li factura a la melena al vent dels indomables.

Davant del mirall, i amb la navajeta als dits, repassa una i altra vegada el contorn de la patilla esquerra, rascant amb curositat el mig centímetre que dissimula la orella de la patilla. Personal. Un toc personal, que entreveu que la barba porta poc més de 4 dies.

Encara fa molta, moltíssima calor i és per això que dorm amb calça curta, i només una part de la vànua és el que li resguarda el tors per tal d'evitar les inevitablement matineres estossegades a diari, sigui on sigui i vagi on hagi d'anar.

I la cana, no ho ha dit, però el cert és que vol deixar de fumar, perquè només amb la vànua no evita les estossegades matineres, i amb això no en té prou. Li ho han recomanat.

Més de mil consells que només porten una sola conseqüència: arribar sempre el darrer dels micos que han quedat en una cita. I aquest any, no sé per què, tenim cites a diari. Les nostres respectives cases s’han convertit en hotels, i les llunes les veiem pels retrovisors de cotxes aparcats sota un abric d’estels d’estiu.

Dues monedes amb una mateixa cara. L’una creu, i l’altre creu. L’últim revolt que custodia la Nena, s’ha vestit del mateix blanc que ella, i segurament, espera que hi derrapi per deixar-hi les rodes marcades. Potser algú hi posarà flors, i potser algú hi recordarà les llunes, a través d’un retrovisor. 

La pitjor cagada de la seva vida

En tenia els ous pelats. Mentre sostenia amb el puny els seus pensaments, s’acariciava l’escrot amb delicadesa i s’eixugava les gotes d’aigua que li regalimàven. Feia estona que havia evacuat les seves últimes esperances; les seves mancances, també. Però ni això ni el formigueig de la seva posició impedien que la seva flagrant figura apel·lés al pensador de Rodin. Sabia que portava prou estona allà dins com per haver tingut temps d’escriure mitja novel·la, però en tenia prou amb cargolar-se un pèl entre dos dits i observar desafiadorament el “magazine” de feia tres mesos xop i abandonat al terra. Va sentir un calfred. De l’ensurt va estar a punt de caure dins la seva pròpia merda, però tenia sort, tanta que va adonar-se que la revista que tenia davant dels nassos tenia un anunci de feina ideal per a ell:

“ES BUSCA GANDUL” Empresa especialitzada en no fer res busca mandrós per dirigir i vigilar que ningú treballi. 4 hores remunerades a la setmana amb possibilitat de treballar-ne només la meitat i des de casa. Interessats abstindre’s. Apàtics si us plau truquin quan puguin, no hi ha pressa.

 Era una collonada. Tenia intenció d’aixecar-se de la tassa i llençar aquell maleït paperot que tant li tocava els pebrots, però francament, només amb l’intenció a ningú se li aixeca ni tan sols el citrot. No volia ser destronat, i no pas perquè hi estigués molt còmode, però només de pensar en tot el que implicava moure el cul del vàter li venia caguera. Va optar per perseguir una mosca amb la mirada, però quan aquesta va depositar-se sobre els seus millors amics, va adonar-se que feia estona que no notava la preséncia de les seves cames. Va espantar l’insecte i es va rascar un ou. Després l’altre. Després res. Fins que va moure el dit gros del peu esquerre cap a la pàgina mutil·lada per l’aigua amb la il·lusió de trobar algun anunci amb una tia en pilotes, o com a mínim amb la roba suficient per no haver d’exercitar la imaginació. Però no tenia tanta sensibilitat al peu com per passar pàgina, així que va decidir que seria millor deixar les coses com estaven, no fos cas que se li despertéssin les cames. L’endemà el van trobar amb el cul enfonsat dins la tassa. Amb l’aigua solcant les arrugues del seu escrot encongit per la remor de la mort, ofegat enmig del que es podia dir que era la pitjor cagada de la seva vida.

Macbeth regresa a Roma

A su designio avanza como espectro. 

No veía principios, medios o finales. No era tanto el miedo, no sentía miedo, no sentía, absolutamente. Nada. Sus inertes sentimientos se mezclaban entre graves y agudos. Eco de un pasado impronunciable, dejándose arrastrar por la mediocridad de lo cotidiano. Desarmado por la insipidez movida entre sombras, que, irónicamente, resultaban más estremecedoras en horas de luz. 

Hasta que el sueño, llegaba. 

El escarnio silencioso ante el reflejo al levantarse. Untar con pasta dentífrica el cepillo, todo un reto. Sabor a menta que producía el resurgir matutino de la tan esperada soledad. 

Fue en una noche de un martes ya entrado el mes de mayo, del mil nueve noventa y uno, cuando recordó, antes de caer rendido, ante la espera de aquella muerte placentera que nos llega a todos al meternos en el sobre, lo que le dijo su padre al cumplir trece años. 

-¿Sabes para qué sirven los ríos?

-Para nadar, papá.

-Sí hijo, para nadar. Pero sobre todo, los ríos son un canal. Permiten transportar... qué se yo, medicamentos, así como, cargamentos de pasta dentífrica, tomates, melones, hasta casas enteras. ¿Me entendés?, todo lo que puedas imaginar. 

-Ya veo.

-Viste, a lo que iba... Que los ríos son un canal...

El viejo, agarrándolo con firmeza por el hombro le invitó a pensar, a armarse de una madurez inmadura, primaveral, fresca. Los ojos, pozos de sabiduría eterna, buscaban amarre en los del niño. Pero en los años posteriores a aquél encuentro, fueron las irregularidades, el vivir desmesurado, la plata fácil y las ansias de coger, las que mandarían al pibe a cagarla. 

-¿Y?

- Y que, cuando estés enojado con el mundo, cuando tu sombra te de la espalda, o quieras botar todo con la zurda, acércate a la orilla y expulsa tus miedos, tus tristezas, las riñas con la mina, y verás, tan pronto como las corrientes no paran nunca, que la tranquilidad y el desapego de las pasiones sustituyen todos tus males.

Barcelona, abril 2012

Un altre dijous que em toca passar la vetllada del segle davant la tele, i com sempre, no fan res de bo. Res de bo, segons per qui. Així que avui, i sense que serveixi de massa precedents, especialitat de la casa, una Long Chicken Burger al punt amb patates i refresc. Ja ni el Burger fa la mateixa olor que abans.

Per a dissimular-ho, em recolzo al mostrador esperant que m’atenguin, i m’emporto les mans a la cara, tapant la boca i, en menys de dos segons ja em puja pel nas aquella oloreta a ros acabat d’apagar, o no, potser encara guspireja a dues passes de la porta del local. Les ulleres de sol que em guardaven dels rajos de mitja tarda m’han dibuixat una línia descendent a la samarreta el suficientment pronunciada per tal que la noia que em despatxa es percati de la mínima insinuació tirant a viril de quatre pèls malcomptats del pit. L’aire acondicionat està massa alt, i un exèrcit de punyals glaçats m’entra pel mateix lloc d’on penja la patilla de les ulleres.
M’irrita, així que fins a que em cridin, no em penso girar. Ja està. “per emportar” li recordo a la dependenta, així que ja tinc apunt la targeta, i pago. Com sempre.

La crisi no ha emmalaltit cap dels preus que ofereixen els panells de colors llampants. Oferta i demanda, em dic a mi mateix mentre travesso la porta per on he entrat, cinc minuts abans. La Ronda es fa més llarga que la setmana passada. Potser pel pes de dies d’insomni i de la bosseta de cartró del Burger. El meu pas tampoc hi ajuda massa. És hora d’una altre rossa. Així que la faig saltar de la caixeta, sense poder-se despedir de la resta. Abans de demà, segur que s’haurà reunit amb elles. La forta olor a cuir desgastat em fa aixecar el cap. Pel meu costat, un home amb pinta de proxeneta, aquells de camisa vermella exageradament desbotonada i sovint tacada, s’encén un Ducados excusant-se italianament amb la seva dona per telèfon, mentre va gronxant d’un cantó a l’altre de la vorera. Aquesta nit, ella també soparà sola. Sense prestar massa atenció a l’entremés tragicòmic digne de sainet, continuo la drecera més ràpida que conec per arribar a casa. A la cantonada de la Farmàcia hi ha una parella d’aquelles que confirmen que l’amor no té edats, i molt menys per a la passió.
Passa un corredor, amb cinta el cap i malles afeminades de color blau-verd. Travessa la carretera, fins a l’altre vorera. Quina casualitat, em dic.

 No fa ni una setmana que vam enterrar la Victòria. Procurava no parlar-ne, potser per allò de que el silenci fa l’oblit. Curiós que ara em vingui al cap, pensant – no sé ben bé per què – en un carrer de Sants, que va sortir en una conversa de cafè en una terrassa. Ni el seu Arc està il·luminat. Malgrat que el conegués només per versos, es podria dir que l’havia aixecat ella amb les seves pròpies conquestes. Al seu gust, i a semblança seva. M’agradaria pensar en que Ell també respecta el dol, i que també té al cap el maleït carrer de Sants, el nom del qual no puc recordar. Però està massa ocupat sostenint-li les espatlles a una noia que no para de mirar el mòbil, i que només ha aixecat el cap per comprovar que la meva mirada no pretenia robar-li la cartera. Falten només vint metres per arribar al portal.

Avui han fregat l’escala, i no em sorprèn que a hores d’ara encara faci olor a pi de fregaterres. Algunes de les alfombretes de benvinguda a les repúbliques independents encara estan d’empeus, esperant que algú les col•loqui degudament al seu perímetre delimitat mil·limètricament, igual sempre a cada llar.

 L’ascensor però, encara fa pampallugues i a la tele, no fan res de bo.