Barcelona, abril 2012

Un altre dijous que em toca passar la vetllada del segle davant la tele, i com sempre, no fan res de bo. Res de bo, segons per qui. Així que avui, i sense que serveixi de massa precedents, especialitat de la casa, una Long Chicken Burger al punt amb patates i refresc. Ja ni el Burger fa la mateixa olor que abans.

Per a dissimular-ho, em recolzo al mostrador esperant que m’atenguin, i m’emporto les mans a la cara, tapant la boca i, en menys de dos segons ja em puja pel nas aquella oloreta a ros acabat d’apagar, o no, potser encara guspireja a dues passes de la porta del local. Les ulleres de sol que em guardaven dels rajos de mitja tarda m’han dibuixat una línia descendent a la samarreta el suficientment pronunciada per tal que la noia que em despatxa es percati de la mínima insinuació tirant a viril de quatre pèls malcomptats del pit. L’aire acondicionat està massa alt, i un exèrcit de punyals glaçats m’entra pel mateix lloc d’on penja la patilla de les ulleres.
M’irrita, així que fins a que em cridin, no em penso girar. Ja està. “per emportar” li recordo a la dependenta, així que ja tinc apunt la targeta, i pago. Com sempre.

La crisi no ha emmalaltit cap dels preus que ofereixen els panells de colors llampants. Oferta i demanda, em dic a mi mateix mentre travesso la porta per on he entrat, cinc minuts abans. La Ronda es fa més llarga que la setmana passada. Potser pel pes de dies d’insomni i de la bosseta de cartró del Burger. El meu pas tampoc hi ajuda massa. És hora d’una altre rossa. Així que la faig saltar de la caixeta, sense poder-se despedir de la resta. Abans de demà, segur que s’haurà reunit amb elles. La forta olor a cuir desgastat em fa aixecar el cap. Pel meu costat, un home amb pinta de proxeneta, aquells de camisa vermella exageradament desbotonada i sovint tacada, s’encén un Ducados excusant-se italianament amb la seva dona per telèfon, mentre va gronxant d’un cantó a l’altre de la vorera. Aquesta nit, ella també soparà sola. Sense prestar massa atenció a l’entremés tragicòmic digne de sainet, continuo la drecera més ràpida que conec per arribar a casa. A la cantonada de la Farmàcia hi ha una parella d’aquelles que confirmen que l’amor no té edats, i molt menys per a la passió.
Passa un corredor, amb cinta el cap i malles afeminades de color blau-verd. Travessa la carretera, fins a l’altre vorera. Quina casualitat, em dic.

 No fa ni una setmana que vam enterrar la Victòria. Procurava no parlar-ne, potser per allò de que el silenci fa l’oblit. Curiós que ara em vingui al cap, pensant – no sé ben bé per què – en un carrer de Sants, que va sortir en una conversa de cafè en una terrassa. Ni el seu Arc està il·luminat. Malgrat que el conegués només per versos, es podria dir que l’havia aixecat ella amb les seves pròpies conquestes. Al seu gust, i a semblança seva. M’agradaria pensar en que Ell també respecta el dol, i que també té al cap el maleït carrer de Sants, el nom del qual no puc recordar. Però està massa ocupat sostenint-li les espatlles a una noia que no para de mirar el mòbil, i que només ha aixecat el cap per comprovar que la meva mirada no pretenia robar-li la cartera. Falten només vint metres per arribar al portal.

Avui han fregat l’escala, i no em sorprèn que a hores d’ara encara faci olor a pi de fregaterres. Algunes de les alfombretes de benvinguda a les repúbliques independents encara estan d’empeus, esperant que algú les col•loqui degudament al seu perímetre delimitat mil·limètricament, igual sempre a cada llar.

 L’ascensor però, encara fa pampallugues i a la tele, no fan res de bo.