L'arbre claudi

“Hi ha una balada popular, que encara alguns vells canten, que en la tonada diu que l'Arbre dels Claudis dóna dos tipus de fruits, la pruna dolça i la pruna agre, però les agres sempre superen en nombre a les dolces. 

[...] I el baladista afegeix que les dones de la familia Clàudia també són, algunes dolces i d'altres agres, però les agres sempre superen en nombre a les dolces.”

Jo, Claudi  (Robert Graves)

Vaig portar de nou la pluja a les teves contrades, mentre cavalcava entre marges d’oliveres i serralades poc pronunciades. Encara no sé si em perdones, ni tampoc si m’esperaves.

Des que va acabar l’hivern on et vaig conèixer, vestida d’atuents senzills i amb la melena tendre i suau de color atzabeja onejant a l’aire, que no he tornat al jardí.

De nit, quan tot és silenci, i els sorolls de la ciutat van morint-se amb el pas de les hores, és el moment perfecte per anar a fer-hi un tomb.

És allà, en un racó, on hi ha l’arbre claudi.

Recordo que el primer dia, en que per casualitat vaig trepitjar aquest lloc, i vaig quedar-me per un instant, contemplant davant meu l’únic pruner del jardí. Quelcom em va fer que pugés a prendre un dels fruits. Va ser llavors quan vas aparèixer per darrera meu, d’entre el mig de les branques. Vaig sentir la teva veu dolça de primer petó molt a prop de la meva orella, xiuxiuejant de forma tranquil·la la historieta del jardí.

I vam avançar unes passes, com dos extranys amb molt a dir-se, encara que mai em vas mirar als ulls, almenys per primera vegada.

Vaig notar la teva mà, que em feia canviar la direcció, però no vaig gosar interrompre, doncs Minerva ens observava des d’un pedestal de marbre al costat d’un cirerer. Et vas posar a cantar-me, amb poca veu, per no despertar el son de cap ocell, un himne familiar, sobre un pruner en un racó del jardí.

De sobte, tornavem a estar davant de l’arbre, mentre la lluna il·luminava el teu rostre d’eterna joventut.

- Per què amagues el trident, reciari?

- Fins vos m’heu de reconèixer?

- Aquestes marques a la pell, només poden ser d’un gladiador..

- O potser de perdre moltes batalles...

- De ser així, ara estaria parlant amb un espectre, i per molt que la nit em traeixi, no crec que hagi creuat l’Estigia.

- No, no és així, domina.

- Amb claredat meridiana que ho sé. I sort, perquè prefereixo els plaers mortals, dels que no poden gaudir-ne els déus. Ja saps que no tots s’aconsegueixen amb una reixa, que immobilitzi l’enemic, per tal d’assestar-li el trident i beure’s la sang que brotlla del seu cos, com feu els vosaltres... No cal exposar-se a les batalles, quan els plaers es toquen amb els dits, no?.

- Què vol dir?

- Que prenguis un fruït d’aquest abre.