Vistemia de un recuerdo pasado

Vos estabas sentado, como era habitual aquellos días, en el banco del parque Seúl. Oías el cántico de pájaros risueños que, subidos al joven pino que se erguía un poco más a la izquierda, te responderían en unos segundos, con el susurro del silencio. Sin más aliento para la espera, cerraste los ojos. Era el cansancio del olvido, y qué difícil era olvidarla. En la visión del sueño estando aún despierto, no era el negro el que hacía la totalidad del espacio, sino que los párpados, como ventanas entreabiertas, filtraban la cálida luz que ofrecía un mediodía de primavera. Tratabas de no recordar la sonrisa que te devolvía cada mañana al despertar, pero inevitablemente, en la vistemia, consciente, buscaste volverla a ver, para así desnudar, con presteza y lujuria, el alma de ella.

Extraordinària Reputació

Venir d'una prioritat excloent;
entrar sempre, prendre el primer seient
sense mals, ni entesos, ni vins Abadal.
Tres claus Allen per arreglar el vitrall.

Consells que es venen com l'anfetamina,
t'entren pel cul, mitjançant vaselina.
Nul·litat d'actuacions, fins de funcions
i algun xec bancari sense cap fons.

Terceres parts, interessats que esperen;
cues d'indis, i files de cavall.
Metges de quiròfan, i mans que operen.

Il·lícits penals: la Llei dels dos naps.
Pel·licules de Hollywood totals,
i algun puret havà dels que tu saps.

D'il·lusions i de maletes

La darrera imatge que et tinc, la recordo com si fos avui al matí. Entrar en la teva esfera quotidiana, i tant insòlita. Tot un repte per a molts, sempre reservada als altres.
Al obrir la porta, un fum d'alegries sentides des de l'ascensor, i amb el somriure als llavis, sabent el que estaves fent en aquell moment. Tu, al voltant de milers de papers sobre caixes precintades, i una llum tènue de la làmpada de l'escriptori. La mateixa era la que reflexava la trajectòria, des del Prat fins al Sena. En aquell moment, ens atrapaven els dubtes del que a cadascú li deparava el futur. Com tu, les meves coses m'esperaven fora per al viatge, encara que no en fossis conscient, impacient per a partir.

Per sort o per desgràcia, el futur el fem cada dia amb un nou pas, i d'altra banda, l'escrivim en present per a ser llegit en passat.

De totes formes, sabem que hi ha coses que no caben dins la maleta, però malgrat això ens acompanyen en el nostre viatge.

Ahogas tu belleza en la mentira

Ahogas tu belleza en la mentira. De una forma que no puedo explicar me apetece, no huyo, pero te ahogas y yo contigo. Siempre que el siempre valga contigo. Yo no huyo si tú me mientes, me hundo si no te hundes. Toco fondo y miento, a mí y no a ti. Al fin y al cabo siempre fui yo, y tú fuiste siempre que el siempre valió contigo. Pero ya no vales para mí, ni para el siempre, porque yo me he hundido y no he vuelto a ser quien era creyendo que tú seguías siendo la que siempre sería siempre conmigo, sin darme cuenta que el sueño despertó hace mucho y que ni tú ni yo somos, sin la belleza en la mentira.

Agregats eòlics

No cal que provi de lligar-me a cap màstil, perquè la feina és més que inútil. Cada dia més Sirenes canten al meu entorn melodies infernals que acaben amb la moral del més pintat. Indicat a fer-ho, i a seguir amb un rumb fix cap a qualsevol lloc, les onades acompanyen la fusta que em sosté d'empeus. Eol va rebentar el sac dels trons, i ara és difícil fixar un sol destí amb el mestral que bufa i bufa, i no para de bufar.
Entre la boira, endintsant-me en un mar de provocacions, i de paraules vanes de càrrega altament explosiva, procuro tancar els ulls i restar-ne completament al marge.

No cal que provi doncs, de lligar-me a cap màstil, doncs per a fer-ho, necessitaria l'ajuda d'algú disposat a quedar-se deslligat amb el mestral que bufa i bufa, i no para de bufar.

Midnight Sun

Sobre la teulada de la nit, brilla quelcom, mentre la ment de l'Ésser es pregunta per la efímera duració de l'existència. És la seva pròpia bombeta, emmarcada dins d'una bombolla "comic sans" en forma de núvol, que surt a bombolletes de la seva closca. No vol revel·lar el seu propi secret de l'existència. Massa li ha costat. I què millor que guardar-lo sota el coixí dels desitjos i dels projectes. Una decisió acertada, i més pel temps que volta a fora. Demà serà un (bon) altre dia per posar a prova la seva taciturna hipòtesi nocturna.

S'acaba un lemon-vodka que s'ha demanat, apurant el bitlleter fins a l'últim cèntim. Fins i tot s'ha intentat hipotecar amb el barman per a fer front a la darrera de les copes. A la següent, convida la casa.

Monomanies instantànies

Una fila mediocre, on fins i tot s’hi barregen colors, olors, gustos i sensacions. Envoltats de grans productes, i de pilotes de pim-pom. Aquest és el panorama en el que irromps, d’aquella manera, sense gosar, però sí volguent. De fet, t’és de necessitat, doncs a la fila hi ets -com tot- per alguna cosa. Retrates dins de la retina allò que tens cinc metres més enllà, perquè el que tens davant, banal, no importa. T’adelantes a les primeres muralles, i te’n recordes de comprendre el tacte de dues mans, mentre una prèn de l’altra la targeta de crèdit, i l’arronsa cap al mostrador.

La mateixa retina cau rendida als peus d’un iris caoba, i de la nineta que hi guarda dins seu. I de la mateixa manera que s’ha embadalit, recula en un instant, en ésser descoberta. Aquest cop amb el convenciment però, que també ella estés cercant aquest encreuament, com si fes hores que també l’esperava, impacient, estirant el coll per damunt del monitor de l’ordinador. La seva reacció, és la mateixa que la teva, com si sense voler, t’hi haguéssis posat d’acord per a jugar a “seguir el rei”.

I d’aquesta manera retens per un instant, feliç i acovardit alhora. Esperes el teu torn. I forces aquella situació, on el més important és el tacte d’una mà sobre l’altra. Com sempre, i com mai, almenys aquesta vegada.

N’hi ha que hi són per endur-se coses efímeres. Jo a la cua hi sóc per endur-me del més efímer, el que sigui més etern.

I'm a dreamer

Soy que sueño uno de tantos sueños. Realidad es mi enemiga. A veces, me despierta bruscamente, sin previo aviso. Abofetea con furia: cara, torso y ombligo. Soy uno de tantos sueños que soñaban con no ser lo que soy. Realidad me recuerda que no puedo ser algo que no soy y que aceptar el ser de uno mismo, es la única forma de ser siendo feliz, en vez de soñar soñando, que soy lo que nunca llegaré a soñar.

Micropost III

Retorn insipient del lloc d'on vingué la gèlida veu pregonant desastres. Uns dies com uns altres, amb moltes coses per passar el temps. Mai millor dit. Passar-el-temps.
Temps per fer moltes coses, no tant per acabar-les (i tot passa factura).
Ens hem aturat en un espai de punts i comes; seguits d'algun sol·liloqui nocturn per amenitzar la vetllada. I retornarem avui a la Capital dels Braus Desconeguts, esperant el nou dia d'aquesta eterna dimensió.

Micropost II

Causa-Efecte entre els pregons apocalíptics i el pes de la realitat. La primera càrrega del matí, cavalcava esma per carrers i carrerons de la Gran Ciutat. Des de la cima més alta, una veu gèlida ressonava afrontosa contra tot ésser vivent que trobava al seu pas. Esclafint de riure, veient els incrèduls de l'ahir, que no varen pujar a l'Arca junt a la resta d'animals. Mortals tots, alguns però, abans que els altres.

Micropost

Dues gotes a la finestra. Primer l'una, després una altra. Incrustades com el greix que deixa l'oli en els fogons, regalimen vidre avall. Hi ha una esquerda. Les trompetes apocalíptiques pregonen un fred diabòlic des de les ones del mar. No està tot perdut.
En ple primer assalt, avança cap a la meva cel·la una bufanda de calfreds i de sensacions que tenia ja oblidades. Les dues gotes somriuen. I, regalimen vidre avall, com el greix que deixa l'oli dels fogons.

Apología del valor

Tuve el otro día, uno de aquellos momentos que abren brecha en el tiempo, aquel instante vacuo aunque lleno de sentido. Fuera de mí, me figuraba como algo tan insignificantemente grande, que al contemplarme, rechacé la fragilidad de momentos pasados. Era en la ambigüedad de la instantánea perenne, la respuesta a la mano que tiende la vida. Sólo entonces me di cuenta de que el camino no se hace al andar, sino al reconocer, que la desidia del caminante deja huella si es capaz de abrazar la esperanza.