Monomanies instantànies

Una fila mediocre, on fins i tot s’hi barregen colors, olors, gustos i sensacions. Envoltats de grans productes, i de pilotes de pim-pom. Aquest és el panorama en el que irromps, d’aquella manera, sense gosar, però sí volguent. De fet, t’és de necessitat, doncs a la fila hi ets -com tot- per alguna cosa. Retrates dins de la retina allò que tens cinc metres més enllà, perquè el que tens davant, banal, no importa. T’adelantes a les primeres muralles, i te’n recordes de comprendre el tacte de dues mans, mentre una prèn de l’altra la targeta de crèdit, i l’arronsa cap al mostrador.

La mateixa retina cau rendida als peus d’un iris caoba, i de la nineta que hi guarda dins seu. I de la mateixa manera que s’ha embadalit, recula en un instant, en ésser descoberta. Aquest cop amb el convenciment però, que també ella estés cercant aquest encreuament, com si fes hores que també l’esperava, impacient, estirant el coll per damunt del monitor de l’ordinador. La seva reacció, és la mateixa que la teva, com si sense voler, t’hi haguéssis posat d’acord per a jugar a “seguir el rei”.

I d’aquesta manera retens per un instant, feliç i acovardit alhora. Esperes el teu torn. I forces aquella situació, on el més important és el tacte d’una mà sobre l’altra. Com sempre, i com mai, almenys aquesta vegada.

N’hi ha que hi són per endur-se coses efímeres. Jo a la cua hi sóc per endur-me del més efímer, el que sigui més etern.