El tercer origen

· "La vida se creó a través de la luz y el agua"

Un profeta anònim.


Em va sortir d'un mal de cap. Quan pensava que l'havia perdut, després de molt buscar-lo, em va esclatar per la meitat, i de dins de la cafetera de l'enteniment, la de la cornucòpia isabelina monumental - d'altra banda, l'única que tinc- en sortí per fi la Raó.

Amb l'escafandrera, ja hi havia coincidit en un parell d'ocasions. El que no sabia és que avui arribaria tan tard. El darrer cop, havia acabat tant cremada, que va haver de sortir de dins de les cendres. Pobra noia. Llavors, algun espavilat li va posar el malaurat i desencertat nom de Fènix.
Pols som, i en pols ens convertim, aquesta és la darrera de les lletanies que d'aleshores ençà tenia preparades per a la ocasió, però ella va aixafar-me els plans, en irrompre en escena d'una manera tan peculiar com impertinent.

El mal de cap continuava amb contundència, i és que no és per desmerèixer, atès que la cafetera ja estava fins als nassos de bullir, i va decidir sorprendre acabant amb un minuet de Boccherini, que de poc serví per ensucrar la vetllada amb la senyora de l'escafandra. S'intensificava la llum de les estrelles, amigues del Sol, mentre escoltàvem el quintet de corda, contractat a través d'un anunci a les pàgines grogues.
I se'n va anar.

De totes maneres, per al final d'allò, cosa que no puc qualificar d'altra manera que d'agonia, tenia reservat un as a la màniga. Per poc que em cicatritzi, faré el cop de cap definitiu i em tiraré de la moto. Fa un parell de mesos que tinc ullat un xalet a Matrix, perquè està vist que per passar-hi tota la setmana val més que ho faci ben fet i m'hi instal·li definitivament d'una vegada per totes.
L'esperaré, desitjant que, almenys, per a la propera es prepari quelcom de Haendel, que pel cafè sempre es posa més bé que l'enfarfegós sucre italià.

Caos ordenat.

Era senzillesa en la seva forma més complexa. 

Era com un complot contra els seus ideals, una al·lenada d'aire fresc en el moment que menys necessitat tenia d'oxigen. La seva vida ja per si sola era una contradicció: no content amb la felicitat, buscava ser infeliç en un constant gir del seu ànim. Ni el Dr. Jekyll era capaç de simular tal canvi brusc de la mateixa paranoia. Ni al senyor Hyde li provocava tal angoixa treure els impulsos a passejar pel caos del seu propi cosmos. La sinuositat del seu lliure albir el feia témer per la confiança i confiar en la por com si de la seva única arma per assolir la pau interior es tractés, però en aquell mateix punt del seu shock conceptual, usurpava el paper d'un trist clown de circ al mig d'una obra de Shakespeare, mentre tamborinava a la seva ment una balalaika russsa. Era un conjunt de lletres aleatòries en un paper reciclat, un gargot desdibuixat sobre l'urinari de Duchamp; era el ying i el yang, una bojeria molt sensata. Un cop de taló que esperonava aquell tros d'ase, que sense adonar-se del què realment era o deixava de ser, seguia respirant aquell aroma celestial que el faria gaudir a l'infern, mentre seguia caient dins aquells ulls que només deixàven que volés més enllà de les retines.

Només era complexitat en la seva forma més senzilla.

Pel camí de Swann

"Que em tradueixi el testimoni del seu contemporani, del seu inseparable company el sabor, i que m'ensenyi de quina circumstància particular i de quina època del passat es tracta. Arribarà fins a la superfície de la meva consciència clara aquest record, aquest instant antic que l'atracció d'un instant idèntic ha anat a sol · licitar tan lluny, a commoure i alçar en el fons del meu ésser? "

Magdalenes.
A la vella gramola del seu avi sonàven “Les dames de Cadiz”, però ell només era capaç d'escoltar una sola cosa: Magdalenes. Sentia l'olor a fusta i a licor provinent de la prominent cassola de la seva pipa, però només era capaç de recordar les putes malhumorades Magdalenes. Era incapaç, tot i tenir el paladar sota els efectes de la nicotina, de saborejar res que no fos el trist record d'aquella magdalena; dolça, suau, senzilla i perenne. Ho havia intentat amb croissants, napolitanes, i fins i tot amb brioixos de pastisseria industrial; Pobre infeliç. La seva visió ofuscada no li permetia tot i veure la tempesta per la finestra, pensar en res millor que una simple magdalena, que li ennuvolava el pensament d'una boira espessa com la llevadura i que el feia empal·lidir com una bona baixada de sucre. Tant de bo Proust hagués descobert aquella magdalena.