Calceus

Just a sota del llit, m'esperen dues sabates. S'han acomodat en la posició paral·lela més meridiana, deixant un petit espai de separació l'una de l'altra. Tenen els cordons deslligats i ben plegats, esperant el curs del nou dia.
Els ha quedat un color tabac, amb alguna taca a la puntera, que denota alguna que altra aventura de les nits de la Capital. Companyes bessones d'efecte-mirall que somnien quasi abraçades, sense mai tocar-se mentre descansen. Prenen el son premeditadament alhora, com dos enamorats shakespearians que mai més despertaran.

D'esperit salvatge, amb cobertura de senyor, majestuós és el pas amb el que avancen. El color n'és la substància. Sense cap ferida oberta a carn viva, que empitjori la seva fesomia, ni cap cicatriu de passat, ni recent.
Una, sola, desgastada, potser del mal costum d'apagar les cigarretes aixecant el taló. Amb el temps ha perdut substància genuïna, que encara denota, per sort, l'altra. Un precís i perfecte gravat escolpit en la goma, que no s'esborra fàcilment. Els calen molts kilòmetres per deixar d'existir, malgrat la pluja, per àcida que sigui.