Va agafar el 59, però de fet, mai anava amb
bus.
Només hi anava si volia veure la ciutat a
ritme de zoòtrop. El darrer cop, va ser un dissabte al matí.
No se’n va ni adonar, que ja estava al Mercat
del Ninot, i al obrir-se les portes, una carretada de gent li prengué més dos pams i mig d’espai, d’aquell que en diuen “vital”. Malestar humà amb el qual conviuria fins a la desembocadura de la plaça Maria Cristina.
Va fer ben bé 65 passos, i parà dos segons per a cordar-se la jaqueta i així resguardar-se del vent
de mig vespre de la Diagonal. Dirigí la mirada a l'altre cantó, on a la distància s'entreveia ja la Facultat de Dret. Llavors
li va venir una imatge de com i quan assajava per quan havia d’explicar alguns
dels perquès de la justicia.
Encara tenia un parell de condicions d’aquell
cap de setmana, i en concret, una foto d’entre mil al mig d’una carpeta dels
seus ulls de cal·lidoscopi amb llum del matí.
La darrera parada però, la va fer un tros més
enllà, just al mateix lloc on s’havia presentat per sorpresa un dia de pluja. Com llavors, un altre dia d'entre setmana.
Els seus auriculars, que no havien deixat de sonar en tota l’estona, li
xiuxiuejaren “s’enlaira”, i va
recordar el dia en que va ser fonament d’algunes torres que allà s’hi aixecaren,
sota una mirada còmplice, però de reüll.