Encara està maleïnt els mots d’aquella celonina.
La seva gran afirmació, corroborada amb els incomptables anys d’estiueig a la comarca, limitava l’ADN del berguedà a Patum i Queralt (i Cal Negre, en alguns casos). El cert és que va lligar-se-la amb prou facilitat, almenys per aquella nit. L’endemà ja seria una altra història.
Dic una altra història perquè talment va ser així. La història d’un embolic de nit va ser determinant per haver de recórrer la comarca de cap a peus per tal de trobar un bon lloc on fer-hi vida.
Ja se sap que si has d’assentar el cap amb un berguedà al costat, val més que el mantinguis prop del seu hàbitat. És per això que la mosseta va buscar-se una caseta d’aquelles que t’ensenyen que Gironella sempre està assolellada, i que si no hi ha massa núvols, pots veure fins les “cuixes” de sobre els peus de Montserrat. Òbviament, tot això li havia explicat ell, aquell dia d’estiu quan la va portar a Queralt, mentre ella li somreia amb una mirada de reüll però prou còmplice.
Va ser el mateix dia que li resseguia la silueta del drac que té forma de poble, mentre contava que aquest només treu foc quatre cops a l’any, un per cada salt de plens.
“L’hauries de veure de nit”. I la màgia (o potser el berguedà), va fer la resta.
