Instantània de pla general

A la cara rodona de bona vida, adornada a partir de consells sense el més mínim criteri estilístic d’algun fòrum de la xarxa, li ha sortit una cana.

Tan jove i tan prematura, com la pitjor de les al·lopèsies que poden passar-li factura a la melena al vent dels indomables.

Davant del mirall, i amb la navajeta als dits, repassa una i altra vegada el contorn de la patilla esquerra, rascant amb curositat el mig centímetre que dissimula la orella de la patilla. Personal. Un toc personal, que entreveu que la barba porta poc més de 4 dies.

Encara fa molta, moltíssima calor i és per això que dorm amb calça curta, i només una part de la vànua és el que li resguarda el tors per tal d'evitar les inevitablement matineres estossegades a diari, sigui on sigui i vagi on hagi d'anar.

I la cana, no ho ha dit, però el cert és que vol deixar de fumar, perquè només amb la vànua no evita les estossegades matineres, i amb això no en té prou. Li ho han recomanat.

Més de mil consells que només porten una sola conseqüència: arribar sempre el darrer dels micos que han quedat en una cita. I aquest any, no sé per què, tenim cites a diari. Les nostres respectives cases s’han convertit en hotels, i les llunes les veiem pels retrovisors de cotxes aparcats sota un abric d’estels d’estiu.

Dues monedes amb una mateixa cara. L’una creu, i l’altre creu. L’últim revolt que custodia la Nena, s’ha vestit del mateix blanc que ella, i segurament, espera que hi derrapi per deixar-hi les rodes marcades. Potser algú hi posarà flors, i potser algú hi recordarà les llunes, a través d’un retrovisor. 

La pitjor cagada de la seva vida

En tenia els ous pelats. Mentre sostenia amb el puny els seus pensaments, s’acariciava l’escrot amb delicadesa i s’eixugava les gotes d’aigua que li regalimàven. Feia estona que havia evacuat les seves últimes esperances; les seves mancances, també. Però ni això ni el formigueig de la seva posició impedien que la seva flagrant figura apel·lés al pensador de Rodin. Sabia que portava prou estona allà dins com per haver tingut temps d’escriure mitja novel·la, però en tenia prou amb cargolar-se un pèl entre dos dits i observar desafiadorament el “magazine” de feia tres mesos xop i abandonat al terra. Va sentir un calfred. De l’ensurt va estar a punt de caure dins la seva pròpia merda, però tenia sort, tanta que va adonar-se que la revista que tenia davant dels nassos tenia un anunci de feina ideal per a ell:

“ES BUSCA GANDUL” Empresa especialitzada en no fer res busca mandrós per dirigir i vigilar que ningú treballi. 4 hores remunerades a la setmana amb possibilitat de treballar-ne només la meitat i des de casa. Interessats abstindre’s. Apàtics si us plau truquin quan puguin, no hi ha pressa.

 Era una collonada. Tenia intenció d’aixecar-se de la tassa i llençar aquell maleït paperot que tant li tocava els pebrots, però francament, només amb l’intenció a ningú se li aixeca ni tan sols el citrot. No volia ser destronat, i no pas perquè hi estigués molt còmode, però només de pensar en tot el que implicava moure el cul del vàter li venia caguera. Va optar per perseguir una mosca amb la mirada, però quan aquesta va depositar-se sobre els seus millors amics, va adonar-se que feia estona que no notava la preséncia de les seves cames. Va espantar l’insecte i es va rascar un ou. Després l’altre. Després res. Fins que va moure el dit gros del peu esquerre cap a la pàgina mutil·lada per l’aigua amb la il·lusió de trobar algun anunci amb una tia en pilotes, o com a mínim amb la roba suficient per no haver d’exercitar la imaginació. Però no tenia tanta sensibilitat al peu com per passar pàgina, així que va decidir que seria millor deixar les coses com estaven, no fos cas que se li despertéssin les cames. L’endemà el van trobar amb el cul enfonsat dins la tassa. Amb l’aigua solcant les arrugues del seu escrot encongit per la remor de la mort, ofegat enmig del que es podia dir que era la pitjor cagada de la seva vida.

Macbeth regresa a Roma

A su designio avanza como espectro. 

No veía principios, medios o finales. No era tanto el miedo, no sentía miedo, no sentía, absolutamente. Nada. Sus inertes sentimientos se mezclaban entre graves y agudos. Eco de un pasado impronunciable, dejándose arrastrar por la mediocridad de lo cotidiano. Desarmado por la insipidez movida entre sombras, que, irónicamente, resultaban más estremecedoras en horas de luz. 

Hasta que el sueño, llegaba. 

El escarnio silencioso ante el reflejo al levantarse. Untar con pasta dentífrica el cepillo, todo un reto. Sabor a menta que producía el resurgir matutino de la tan esperada soledad. 

Fue en una noche de un martes ya entrado el mes de mayo, del mil nueve noventa y uno, cuando recordó, antes de caer rendido, ante la espera de aquella muerte placentera que nos llega a todos al meternos en el sobre, lo que le dijo su padre al cumplir trece años. 

-¿Sabes para qué sirven los ríos?

-Para nadar, papá.

-Sí hijo, para nadar. Pero sobre todo, los ríos son un canal. Permiten transportar... qué se yo, medicamentos, así como, cargamentos de pasta dentífrica, tomates, melones, hasta casas enteras. ¿Me entendés?, todo lo que puedas imaginar. 

-Ya veo.

-Viste, a lo que iba... Que los ríos son un canal...

El viejo, agarrándolo con firmeza por el hombro le invitó a pensar, a armarse de una madurez inmadura, primaveral, fresca. Los ojos, pozos de sabiduría eterna, buscaban amarre en los del niño. Pero en los años posteriores a aquél encuentro, fueron las irregularidades, el vivir desmesurado, la plata fácil y las ansias de coger, las que mandarían al pibe a cagarla. 

-¿Y?

- Y que, cuando estés enojado con el mundo, cuando tu sombra te de la espalda, o quieras botar todo con la zurda, acércate a la orilla y expulsa tus miedos, tus tristezas, las riñas con la mina, y verás, tan pronto como las corrientes no paran nunca, que la tranquilidad y el desapego de las pasiones sustituyen todos tus males.